Club de Futbol Nostàlgia i Esperança

Cada vegada tinc més clar que no tornarem a gaudir d’un futbol amb tanta essència com el viscut als 80 i part dels 90, que és aquell on un com jo es va criar, però alhora recorde situacions cruels i incomodes, desagradables, que em fan entendre que molta gent hagi tancat la porta definitivament a l’opció de dedicar dues hores de diumenge a visitar un humil camp de segona B, tercera, o divisions encara per sota.M’estic fent gran a Barcelona i gaudisc com puc d’aquesta mini Londres del futbol. Aquí un pot trobar algun derbi gairebé cada jornada, i a això precisament he dedicat moltes hores en els darrers anys, a visitar i introduir-me entre els diferents equips històrics de la ciutat. Europa, Júpiter, Sants, Sant Andreu, Martinenc, Muntanyesa… cadascun amb una idiosincràsia i un caràcter fortament marcat.Amb les seves equipacions tan genuïnes, que adverteixen a un de la complexitat de la seva història.Certament, he cercat en totes les meves visites al Nou Sardenya, La Verneda, l’Energia, Narcís Sala o el Municipal del Guinardó retrobar-me amb un passat que de petit em feia embogir, i he pogut tornar a gaudir encara que siga de manera allunyada de l’esperit que un dia em va enamorar a mi i a milers d’aficionats que ja no van al futbol ¿per què?


Quan el nen era nen, anava cada dos diumenges al Guillermo Olagüe, un estadi a la vora de la ciutat on va créixer. Mes que ciutat un poble gran, encara que allí, als habitants, no els agradi que els diguin que són de poble. Però si són gent de costums, i els diumenges tocava esmorzaret, paella de l’àvia i en acabar, fer la visita de rigor a l’estadi. Eren altres temps, i el nen passava la setmana mirant el cel per si plovia, no fora que quedara el terreny de joc impracticable per a la cita del diumenge.El nen acudia al camp amb els avis, que veien el partit (segona B) des de la tribuna, al costat de la llotja, on l’avi tenia un seient reservat, ja que havia sigut una llegenda blanc i blava. En entrar per la bocana ja es podia olorar la gespa mullada, que era com oloraven els camps als 80 i 90. Al mig temps, el nen demanava a l’avi permís per baixar a jugar al mateix terreny de joc, i l’avi sempre donava consentiment. I hi havien més nens jugant per la gespa, i si trobava algun conegut, al cap de pocs segons ja estava colpejant la seva pilota. Si no, feia jugades imaginàries donant patades en l’aire i corrent per celebrar els gols imaginaris amb els aficionats, o amb el pare, que se situava just enfront, a la grada de general, que era molt diferent a la llotja, allí donava el sol, i la gent blasfemava amb normalitat.


Al descans, el club aprofitava per fer el sorteig d’un pernil i un rellotge de Solmoga (una tenda local) que mantenia en vil als espectadors. Un home amb síndrome de Down era l’encarregat de fer saber el número guanyador, i amb un cartell pegava una volta al camp perquè tothom s’assabentara de qui era l’afortunat.Els amics del pare del nen sempre li recriminaven a l’home que portava el cartell al revés, cosa que era mentida, i ell responia molt emprenyat: “fillsdeputes”, sempre era així, en cada partit la mateixa seqüència. Al córner hi havia una mena de xiringuito amb una llarga cua de gent que anava per cervesa, cassalla, burret i també aigua. A sobre del xiringuito, el marcador simultani “Dardo”, on seguíem el que feien els equips de primera als seus respectius partits, ja que pràcticament tots jugaven a la mateixa hora que l’equip del poble-ciutat o ciutat-poble.Si marcava el València, la gent aplaudia, si marcava el Barça, divisió d’opinions, si marcava el rival del Madrid, l’estadi era una festa i rodaven porrons de vi per les graderies.
Així passava la temporada al Guillermo Olagüe, des de la verdor gespa del setembre fins als dies calorosos del juny i la possible escalfor de jugar play-off d’ascens. Avanç però, el fred hivern, que al costat del riu, es feia encara més fred i deixava el terreny de joc mig pelat.Espín, Aineto, Naixes, Cudi, Eguiguren, Julián el violinista o Marcos Estruch, aquests eren els ídols del nen. Orihuela, Alcoyano, Ontinyent, Alzira, Hércules, Elx o Sant Andreu, aquestes eren les batalles del seu equip blanc i blau. Allà, en aquelles quatre grades de ciment, el nen aprengué el que era un “català filldeputa” sense saber ni siquiera encara el que era un català.Un futbol de calderilla on acudia la gent jove i la gent gran cada quinze dies, sempre. Un futbol tant romàntic com inconscient, amb grades carregades de masclisme, xenofòbia, racisme o homofòbia quan encara els intolerants no eren assenyalats per ningú i la gent tenia poca vergonya i molta ignorància. Un ciment i un escenari que amb bombos, fum, papers en l’aire i cerveses per l’aire en cada gol encisava a un. Una atmosfera divertida també, en una època en què no hi havia massa coses per fer.Aquelles tardes de diumenge van anar sent més inhabituals amb l’edat, quan el nen va ser més major i els centres comercials invadiren la ciutat, i enfront un futbol cada cop més car i més avorrit, la gent estava ja per altres coses. Els joves preferiren el Mc Donalds als entrepans del bar del xiringuito, i el cinema als “cerocerisme” de la categoria; i els grans el sofà i les televisions de pago, on podien gaudir de tot el futbol professional sense sortir de casa, partit rere partit. Les grades es buidaven a poc a poc, i l’equip blanc i blau anava a la deriva com altres clubs modests de passat gloriós.Fou el moment en què la llotja l’ocuparen els del “poder valenciano”, que portaren canapès, champagne, negocis i “mamachichos” a la zona V.I.P d’un humil camp, amb els fons ocupats per l’ultra-dreta que ja s’havia fet ama i senyora de les grades. Folklore, esvàstiques, “bacales i aguiluchos”, un paisatge que tirava enrere a qualsevol.
La davallada va ser total, i al cap de pocs anys ja estaven a l’última categoria del futbol nacional. Ara si, jugant contra equips realment de pobles molt petits.La història del Gandia, el blanc i blau, si fa no fa, és un clar exemple de la fallida per la qual han passat molts clubs de futbol modest. Alacant, Orihuela, Ontinyent… crisi, empresaris ineptes, males gestions i venedors de fum. L’afició cada cop més allunyada del club del barri, el club del poble o el club del cor, i la institució moribunda per les catacumbes del futbol nacional.


Odiar el futbol modern no tracta d’estimar com era el futbol d’antany i res més, es tracta de construir el futbol del futur agafant el romanticisme i l’essència perdudes. Apostar per unes grades amb consciència, on l’aficionat torne a sentir-se en família o en comunitat. Allunyar per sempre les actituds negatives en favor d’un esport amb valors i respecte per tothom. El futbol és de la gent, i necessàriament ha de tornar a ser de la gent; bufanda al coll, bandera en mà, des del futbol popular i la humilitat, som els seguidors els que hem d’oferir un model alternatiu. Contra la mercantilització i el negoci d’un esport que ens pertany, i en favor d’unes grades que siguin la ferramenta per a unir i mai separar. Altres vents fa temps que bufen contra un model obsolet, fa falta un nou concepte que tracti millor a l’aficionat i que aquest, trobi en el seu club un reflex d’ell mateix mentre dóna trago a un vas de cervesa.
Per sort a les grades del futbol català puc comprovar que efectivament les coses estan canviant, sóc optimista, suggereixo a tots apuntar-se al futbol modest, “Otru Avientu”, un ho pot comprovar quan s’endinsa en els col·lectius, entre samarretes del St.Pauli o The Clash, i a pesar de les persecucions a tants seguidors que semblen ser una amenaça per als poderosos, l’últim reducte agafa força i barca nova.


Aquesta darrera temporada, el Gandia s’ha proclamat campió de lliga i ha aconseguit un petit gran pas per tornar a ser el que un dia fou. Aquell equip que lluitava any rere any en ascendir a Segona i sortia al PC Futbol, l’equip d’un poble i de la seva societat, amb les seves virtuts, vicis i defectes, tant de bo tornin els anys de veure l’Olagüe ser el temple sagrat de noves generacions, i a veure si no cauen en els errors del passat. Amb grades festives i implicades, el futur seria esperançador. Bon vent.

Text: Miquel Sanchis, publicat en Otru Avientu a l’abril de 2019.

Aquí hemos hecho un mix relacionado con el fútbol catalán y el CF Gandia donde el autor se ha criado.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s